Actualment es coneixen amb major profunditat l’anatomia i fisiologia del sistema limfàtic, el qual no és obbi per a que, a pesar de les sofisticades tècniques d’investigació, encara hi hagi aspectes que presenten confusió.
A més de tenir la seva funció de transport i d’estació depuradora de l’organisme, está estretament relacionat amb el sistema immunològic. Els avenços en aquest camp ens han ofert vertaders prodigis, però encara és llarg el camí a recórrer per conéixe’l completament.
Molts anys han passat des que s’anomenés a la limfa “sang blanca” o “líquid incolor” del cos. Els metges de l’Antiguitat ja tenien coneixement de l’existència de part del sistema limfàtic, la limfa intestinal o limfa quilosa. A l’Edat Mitjana, donada la gran exaltació de l’esperit, decau la investigació, sobre tot pel que fa als estudis anatòmics i a la medicina. No es fins al Renaixement quan ressorgeixen les investigacions i apareixen considerables avenços.
Dos terços del nostre cos estan formats per aigua, d'aquí que sigui fàcil comprendre la gran movilització de líquids que tenen lloc al nostre organisme, sent l'intercanvi cel.lular on prenen major importància. Nutrients i desfets van i venen per la cèl.lula movent-se en l'espai intersticial o teixit connectiu laxe. La major o menor quantitat de líquid que s'allotji en els teixits, afavorirà o perjudicarà la correcta nutrició de la cèl.lula i, en conseqüència, l’estat òptim en la supervivència de la mateixa. Si tenim en compte aquest aspecte fisiològic tisular, comprendrem la importància que l’equilibri de líquids té en tot moment per assegurar un medi sa, propici i adequat, en el que totes les nostres cèl.lules puguin gaudir d’un entorn afavoridor. El sistema limfàtic participa en la regulació d’aquest equilibri, ajuda en el procés d’eliminació metabòlica, intervé en la resposta immunològica i és font de purificació i neteja.
Amb el DLM, mètode original Dr. Vodder, actuem directament sobre el teixit connectiu laxe i els líquids que en ell s’allotjen, conseguint recuperar el seu equilibri:          
- En els casos en que estigui alterat, regulant el seu normal funcionament.
- Davant teixits sans, potenciant l’acció del sistema limfàtic.

L’efecte beneficiós del DLM s’observa també a nivell del sistema nerviós neurovegetatiu, degut a les característiques de la seva aplicació lenta, monòtona i rítmica, que el converteixen en la teràpia ideal, en aquelles circumstàncies en que l’augment de la funció parasimpàtica sigui d’especial importància.
El drenatge manual del teixit limfàtic ha obtingut un caràcter científic gràcies a la seva amplitut d’efectes, sobre tot en escoles centreuropees i alemanyes, considerant-lo una tècnica més dins de la medicina física.
Varis són els atributs del DLM sobre l’organisme. El més important és que sigui la tècnica manual clau en el tractament dels edemes limfàtics. Practicar-lo requereix endinsar-se en les diferents manipulacions que s’apliquen, basant-se en els aspectes teòrics que faciliten el seu aprenentatge. Però l’important de veritat es “sentir i identificar-se” amb la tècnica, ja que si no ens entreguem a l’acció de les nostres mans i vertim en ella la nostra total concentració, no obtindrem gran part del potencial llegat per el Dr. Vodder.*

*del llibre:
D.L.M. Drenaje Linfático Manual
Autor: Dra. Adora Fernández Domene y Conxita Lozano Celma
Editorial Nueva Estética